Arquitectura

Gaudí ho va expressar amb claredat: «Les meves idees estructurals i estètiques són d'una lògica indisputable. M'ha fet pensar molt el fet que no hagin estat aplicades abans i que hagi de ser jo el primer a fer-ho. Això seria l'única cosa que, en tot cas, em faria dubtar. No obstant això, penso que, convençut del perfeccionament que suposen, tinc el deure d'aplicar-les».

També afirmava que «l'arquitectura és l'ordenació de la llum», i defensava que «perquè un objecte sigui altament bell, cal que la seva forma no tingui res de superflu, sinó que les condicions materials el facin útil; cal tenir en compte el material disponible i els usos que ha de prestar».

Per analitzar i entendre la seva obra, cal veure l'arquitectura com un fet total, en què funció, bellesa i estructura van estretament lligades. Les formes de les seves construccions, a més d'excel·lència estructural, posseeixen una gran qualitat estètica. En el seu treball, forma, funció i bellesa es fonen en una sola cosa.

La façana no és estructural; perd la funció tradicional de mur de càrrega i es converteix en un mur cortina. Els blocs de pedra (més de 6.000) s'uneixen a l'estructura mitjançant elements metàl·lics. Hi ha tres tipus de pedra: a les parts inferiors i en alguns dels elements estructurals, pedra calcària del Garraf; en gran volum, pedra de Vilafranca del Penedès, i, esporàdicament (als marcs d'algunes finestres), pedra calcària d'Ulldecona.

Les baranes de ferro forjat dels 32 balcons estan elaborades a partir de fragments de ferralla, barres i cadenes de ferro. Els balcons tenen unes dimensions considerables, tant pel sortint de pedra del balcó com per la concavitat de la façana, de manera que són petites terrasses en una casa que va superar la idea tradicional de balcó. Alhora, disposen d'una innovació destacada: els desguassos que Gaudí situa per sota del nivell del paviment de la casa; en conseqüència, el carrer es veu perfectament des de l'interior del pis. La primera barana de ferro, al pis segon segona, va ser elaborada als tallers dels germans Badia a Barcelona, on Gaudí va dirigir personalment l'execució. Els diferents elements que conformen les reixes estan units amb cargols i reblons de subjecció.  

Gaudí volia facilitar la comunicació entre l'interior i l'exterior, per la qual cosa, en una època en què no es disposava de vidres molt grans, va encaixar un conjunt de formes irregulars creant una trama de vidres petits i protegits a la part inferior (on hi ha més risc de trencament), i més grans i lluminosos a la part superior. Aquesta estructura actua com a reixa i com a porta, practicable a la part central pels automòbils i a les parts laterals pels veïns.

Els semisoterranis de La Pedrera tenen grans obertures que es van protegir amb reixes de ferro. Les 29 reixes dels semisoterranis van anar desapareixent a mesura que les carboneres es van convertir en locals comercials. Actualment només queden quatre reixes en diferents col·leccions: una al Museu d'Art Modern de Nova York i les altres tres a la Casa Museu Gaudí. A La Pedrera en resten dues a l'entrada del passeig de Gràcia i una còpia facsímil a la façana del carrer de Provença. 

La façana posterior segueix un ritme ondulant còncau-convex semblant al de la façana principal. El moviment s'accentua gràcies als pilars arrodonits (que sobresurten del pla) i al doble motlluratge de les cornises dels forjats de cada planta, els quals donen lloc a balconades que ocupen tota la longitud de la façana. La façana està acabada amb una arrebossada de calç i ciment, i està estucada amb una coloració marró de to rogenc.

Gaudí es va anticipar a les necessitats de la vida moderna i va construir al soterrani un garatge per a carruatges i automòbils, el primer en un edifici residencial. Les rampes helicoidals de gran amplitud facilitaven l'accés dels cavalls i dels carruatges, però també dels automòbils, l'ús dels quals es va començar a generalitzar a partir del 1900.

El terra dels patis se sosté sobre pilars lleugers de ferro colat. En el cas del pati el·líptic del carrer de Provença, les bigues i jàsseres segueixen una disposició tradicional; en el cas del pati cilíndric del passeig de Gràcia, Gaudí fa servir una original estructura metàl·lica (que recorda una roda de bicicleta) formada per dues jàsseres cilíndriques i concèntriques, tesades per unes bigues radials que a la part exterior procedeixen d'un mateix punt i que al cilindre central es lliuren a la part superior i inferior de la jàssera corba. D'aquesta manera, treballen en tensió i compressió, i traven en una sola peça una estructura de vuitanta centímetres, capaç de suportar una superfície de dotze metres de diàmetre.

Gaudí va ser capaç d'introduir una innovació important en la tipologia dels edificis precedents. A més de petits patis de ventilació, va construir dos patis de grans dimensions per facilitar una millor il·luminació i una bona ventilació a tots els apartaments. Les façanes interiors d'aquests patis deixen de ser residuals per convertir-se en un autèntic espectacle de formes, llum i colors, i serveixen de teló de fons per a una experimentació cromàtica radical.

El pintor simbolista Aleix Clapés (1846-1920) va ser l'encarregat de dirigir la decoració pictòrica de La Pedrera. El projecte dels vestíbuls consistia en una sèrie de murals que imitaven tapissos de tema mitològic de la col·lecció del Patrimoni Nacional.

Al vestíbul del passeig de Gràcia els tapissos reproduïts representen els amors de Vertumne, déu de les estacions, i Pomona, deessa dels fruits i els jardins (segons els relata Ovidi al llibre XIV de les Metamorfosis). 

Al vestíbul del carrer de Provença conflueixen en un mateix espai diferents tapissos, sense que se'n defineixin els contorns ni els límits, i s'aprecia una llibertat interpretativa més gran. D'una banda, els pecats capitals: la ira i la gola; de l'altra, les sèries dels herois de la guerra de Troia i de les aventures de Telèmac, ambdues inspirades en dos passatges de la Ilíada i l'Odissea. 

Una aportació destacada, que representa una variació en la imitació de tapissos, és el treball de trompe-l'oeil, aplicat a la paret adjacent i a sobre de l'escala, que comunica el vestíbul del passeig de Gràcia amb el pis principal. 

Aquest treball pictòric crea la il·lusió de transitar per una escala flotant que transcorre veïna a un jardí, suportada per columnes a tots dos costats. Per aconseguir-ho, Clapés va disposar unes columnes pintades que són la imatge de les reals, situades a l'extrem dels esglaons. 

La innovació més important que presenta La Pedrera respecte de les cases de lloguer de l'Eixample consisteix en la supressió de l'escala principal, de manera que als habitatges s'hi accedia mitjançant l'ascensor o les escales de servei.

Les comunicacions verticals de l'edifici són tres escales i les caixes de dos ascensors. En la innovadora distribució proposada per Gaudí per a una casa moderna i ben equipada de serveis, els ascensors passen a tenir un gran protagonisme.

Les plantes es distribueixen en quatre pisos. Tots els pisos gaudeixen d'una part de la façana principal, on se situen les sales i els dormitoris principals, i una altra part s'encara a la façana interior del pati d'illa, per a altres dormitoris i estances de servei. La circulació interior es fa a través d'un passadís ample i lluminós que s'estén al voltant del pati.

Gaudí va aportar un nou plantejament de l'edifici. La Pedrera està dotada d'una estructura de pilars de pedra i maó massís, que s'anticipa d'una manera molt evident a l'arquitectura moderna de vint anys després. D'aquesta manera, Gaudí va poder eliminar els murs de càrrega i distribuir l'immoble amb molta més llibertat, tant a la part que correspon als habitatges com als grans patis de ventilació i il·luminació.

Gaudí dissenya les portes principals dels pisos amb grans espiells fets amb cintes de ferro. A més d'aportar un element ornamental, permeten —sense obrir la porta— una comunicació directa entre les persones que són dins i fora de l'apartament, i el lliurament de correu per una obertura lateral. El pom de la porta s'ajusta perfectament a l'articulació de la mà.

Els arcs de les portes interiors i els marcs de les finestres estan decorats amb unes singulars motllures de guix de temàtica molt variada. Gaudí fa servir detalls decoratius amb formes de petxines, flors, fruits, cintes, llaços i dibuixos geomètrics, entre d'altres.

La porta que separa la sala d'estar i el menjador està formada per tres parts: la central, constituïda per una porta i dues finestres a la part alta —abatibles a banda i banda—, i dos cossos laterals que s'uneixen a la porta central. Tots els batents es pleguen i queden ocults dins dels envans laterals per tal d'aprofitar l'espai de les estances.

La gran singularitat dels sostres de La Pedrera és que els cels rasos s'escapen del pla horitzontal habitual per esdevenir superfícies amb relleu, seguint la sinuositat de tot l'edifici. Gaudí dibuixava les formes en un plànol i el guixaire les reproduïa al sostre. Representen circumferències, el·lipses, espirals i volutes, i algunes d'elles incorporen inscripcions i fins i tot frases poètiques. Els cels rasos tenien com a finalitat amagar l'estructura de bigues i revoltons, i rematar l'acabat de l'estança. Estan formats per un suport de canyís trenat, que es clava en llistons fixats a les bigues. El trenat de canyes esmentat és el que ha donat nom a aquest recurs constructiu, amb el genèric de sostres plans de canyes o cels rasos.

Gaudí construeix unes golfes sobre el forjat de l'última planta. Per no augmentar el pes de l'edifici, recorre a una successió de 270 arcs de maó, que Gaudí denominava «equilibrats» o arcs de catenària, sobre els quals es recolza el terrat. L'arc és lleuger, fàcil de construir, es recolza sobre si mateix i no necessita cap contrafort. Originàriament les golfes allotjaven el safareig comunitari, estenedors, trasters i la maquinària dels dos ascensors.

La planta de les golfes era també la cambra tèrmica o aïllant de l'edifici. A l'estiu les finestres s'obrien per provocar corrents d'aire i a l'hivern es mantenien tancades per retenir la calor del sol.

Al voltant de la planta de les golfes hi ha un pas de ronda. És un recorregut sinuós al llarg del perímetre de l'edifici, al nivell de la línia de cornisa. En aquest recorregut hi apareixen quatre cupulins en forma de casc prussià, situats en aquells punts que l'arquitecte va considerar més necessaris per raons d'estabilitat.

En paraules de Gaudí: «Els edificis han de tenir una doble coberta, com les personalitats tenen barret i ombrel·la». Així entenia Gaudí la funció protectora de les golfes i la dignificació i personalització que suposava el terrat.

En aquesta coberta tot compleix una funció preconcebuda. Els elements arquitectònics i escultòrics disposats al llarg d'aquest espai corresponen a tres tipus de construccions: els badalots —o caixes d'escala—, les torres de ventilació i les xemeneies. Les baranes de pedra perimetrals són ondulants i segueixen la forma de la façana. El terrat es caracteritza per l'ordre, la qualitat estètica i una gran funcionalitat dels elements construïts.

Els elements de més volumetria són les sis sortides de les caixes d'escala, o badalots. A l'interior de cadascuna hi ha una escala de cargol que permet l'accés al terrat des de les golfes. Gaudí fa servir formes corbes, derivades de la geometria reglada, que li permeten alleugerir l'edificació. Les caixes d'escala mesuren set metres d'alçària.

Hi ha vint-i-nou xemeneies situades de cap a cap del terrat. Són sortides de fum, actualment en desús, de la calefacció central de carbó. N'hi ha dues d'individuals i les altres estan agrupades en conjunts de dos, cinc o set. Les formes de les xemeneies segueixen un traçat interior i exterior que obeeix al desplaçament aerodinàmic del fum. Tenen una alçària de quatre metres i per la part exterior estan estucades amb morter de calç i guix.

Les dues torres de ventilació tenien la funció de renovar l'aire de les golfes. Mesuren cinc metres d'alçària i per la part exterior estan estucades amb morter de calç i guix.

El trencadís (mosaic format per trossos irregulars de ceràmica, marbre o vidre) actua com a protector impermeabilitzant contra els elements, alhora que afegeix una nota de color estètica. Quatre de les sis sortides de les caixes d'escala tenen un recobriment exterior fet amb trencadís de fragments reciclats de pedra d'Ulldecona, marbre blanc dels tipus Macael, Tranco o Carrara, o rajola esmaltada blanca de València.

L'únic grup de xemeneies amb trencadís està recobert amb fragments d'ampolles de xampany de color verd fosc.

Per a la reixa perimetral dels patis interiors, Gaudí havia començat a dissenyar un model que seguia la sinuositat de l'edifici, però no el va poder acabar. A causa de la perillositat de deixar l'espai sense res, els propietaris van instal·lar-hi una malla hexagonal a tall de reixa protectora.

Gaudí no deixa cap detall a l'atzar. A ambdós costats de dues caixes d'escala, Gaudí hi construeix petits arcs, recoberts de trencadís blanc, que ajuden a travar l'estructura alhora que emmarquen algunes de les seves obres. Un dels arcs permet veure perfectament la Basílica de la Sagrada Família. Gaudí calcula exactament l'alçària de l'obra un cop acabada perquè es pugui veure perfectament encaixada en l'estructura.