Un enigma d'amor a La Pedrera

L’any 1906, l’arquitecte Antoni Gaudí veu com es col·loquen els primers maons del seu projecte al solar que esdevindrà l’icona del Modernisme: l’edifici de la Casa Milà, «La Pedrera», al Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquell mateix any, l’escriptor Eugeni d’Ors publica a La Veu de Catalunya les primeres glosses sobre Teresa, La Ben Plantada, la dona bellíssima, admirada per tothom i musa enigmàtica que esdevindrà icona del Noucentisme i essència de la catalanitat renaixent. Aquestes dues efemèrides, que marquen l’eclosió de dos moviments artístics —i de pensament— antagònics i enfrontats, van tenir, sorprenentment, un punt en comú: la meva besàvia, Teresa Mestre de Baladia, esposa del meu besavi, per a mi «el Padrí».

Dos anys més tard, l’artista més modernista de tots, Ramon Casas, va retratar en secret la meva besàvia, i Eugeni d’Ors, en veure el quadre que inspirava la seva Ben Plantada, va declarar que aquella pintura era la pedra fundacional del Noucentisme i va decidir impulsar una iniciativa agosarada: la Galeria de catalanes belles, com a complement de la ja existent Galeria de catalans il·lustres. El primer retrat, proclamà, seria el de la meva besàvia. El poeta Joan Maragall s’hi va sumar amb entusiasme i va mobilitzar la societat per tirar endavant el projecte.

Però, com passa tan sovint en aquest país, tot es va malmetre. La tieta Ramona, burgesa corpulentíssima i riquíssima, matriarca dels Baladia, es va escandalitzar davant de tantes frivolitats artístiques i va decidir tancar la Teresa a la casa senyorial amb aires de castell que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch els havia reformat al poble d’estiueig d’Argentona. El Museu d’Art de Catalunya també va demanar a Ramon Casas el retrat de La Ben Plantada. Casas va demanar permís al meu besavi, el Padrí, que va consentir que el museu es quedés l’obra. Tanmateix, per evitar més conflictes, Casas va exigir una clàusula segons la qual el museu es comprometia que el quadre de la Teresa no formaria mai part d’una galeria de retrats.

La bellíssima i admirada Teresa no va suportar el càstig de la tieta Ramona, i una nit va fugir al galop damunt del seu cavall. Va abandonar l’espòs i els tres fills —en Gip, la Niní i en Ninus—, que van quedar amb la tieta. La Teresa es va instal·lar en una casa que tenien a Barcelona, pensant que l’espòs i els fills la seguirien. El seu marit estava bojament enamorat d’ella. L’adorava. Però no va ser així. La tieta Ramona va dir al Padrí que, si tornava amb l’esposa, el desheretaria. Passaven els mesos i res no es movia. La Teresa els escrivia cartes i la Ramona les interceptava totes. Mantenir la discreció, el secret i el bon nom de la família era el més important per a la tieta.

La Teresa es va anar movent entre les diferents cases que la família tenia a Barcelona. Una d’elles era La Pedrera, i la llegenda familiar diu que és allà on va viure els temps més tormentosos. El pis de La Pedrera, tot i fer tres-cents metres quadrats, el tenien com un pied-à-terre, és a dir, un lloc cèntric, pràctic i relativament petit per quedar-s’hi les nits que sortien tard del Liceu, del Palau de la Música, del teatre o d’alguna festa i no tenien temps de tornar al palauet isabelí de la Riera de Mataró o a la casa senyorial d’Argentona.

La tieta Ramona va prohibir a la Teresa tornar a veure els fills. Els retenia amb el pare a Argentona. La Teresa es desesperava. I aleshores la va socórrer i se’n va enamorar un admirador jove i atractiu: el polifacètic activista cultural Josep Pijoan, creador de l’Institut d’Estudis Catalans i un dels homes de la seva generació amb més projecció, fins que el poderós Puig i Cadafalch, íntim amic del Padrí, li va declarar la guerra, precisament arran de l’escàndol amorós amb la Teresa. La història entre Teresa Baladia i Josep Pijoan va ser un dels grans escàndols i un dels grans enigmes que van sacsejar la societat catalana de la Belle Époque, i la van batejar com «La fugida estrepitosa i misteriosa». És molt difícil saber què va passar realment, ja que encara avui hi ha molts enigmes al seu voltant. No se sap exactament on es van allotjar, quan van marxar, cap a on van anar ni, el que era més compromès, si ella ja estava embarassada de Pijoan mentre encara eren a Barcelona. Calia evitar un escàndol. Tant la Teresa com en Pijoan van evitar sempre donar més detalls sobre la fugida i, quan ho van fer, va ser per afegir encara més confusió.

La besàvia Teresa no va tornar mai a la llar. Amb en Pijoan va tenir dos fills i van recórrer tot el món, sempre envoltats de personalitats rellevants del seu temps. Va morir a Nova York, mentre un amic íntim, Andrés Segovia, l’acompanyava amb la guitarra a l’habitació de la clínica on va deixar aquest món. En Pijoan es va tornar a casar més tard amb la seva secretària, molt més jove que ell, i es van instal·lar a Ginebra. El Padrí, ferit de desamor, va romandre com un monjo, gairebé sempre tancat a la casa senyorial d’Argentona. Molts anys després vaig saber que va continuar pagant les quotes del Centre Excursionista de Catalunya de la seva esposa fins al dia que va saber de la seva mort, potser en record dels temps feliços que havien viscut junts a les muntanyes dels Pirineus i dels Alps. I també, quan es va assabentar de la mort de la seva esposa, el Padrí es va posar corbata negra la resta dels seus dies.

El pis de La Pedrera va continuar gairebé sempre buit. Ningú no l’utilitzava. L’hereu, en Gip, ja tenia, també al Passeig de Gràcia, cantonada amb el carrer València, un pis principal i un torreó a la part superior de l’edifici que utilitzava com a «estudi artístic», tot i que sembla que en realitat el feia servir amb finalitats més festives. La Niní s’allotjava en una torre als peus de Vallvidrera. El meu avi Ninus, mentre estudiava a Barcelona, s’allotjava gairebé sempre a la finca de la seva promesa, Rat de Ferrater Llorach, a Sant Gervasi. Quan es van casar, se’n van anar a Mataró per estar a prop de la fàbrica. Només el besavi, molt de tant en tant, passava alguna nit a La Pedrera abans de tornar ràpidament a Argentona. Però el lloguer el va continuar pagant fins a inicis de la dècada dels anys trenta. Sembla massa temps per conservar un pis que ningú no feia servir. Un altre enigma.

Un pensament em ronda pel cap: potser el Padrí va voler conservar durant tants anys el pis de La Pedrera confiant que algun dia, potser sense avís, inesperadament, la seva estimada i adorada Teresa, la seva eterna Ben Plantada, hi tornaria.