Un estudiant a La Pedrera

Jo no vaig viure a La Pedrera, però entre els anys 1980 i 1984 vaig estudiar BUP i COU a l’ICEJ (Centre d’Estudis Econòmics), una acadèmia que hi havia a la planta baixa pel costat del carrer Provença i que ocupava fins a la cantonada amb el Passeig de Gràcia.

Tot i que em sembla que va ser ahir, han passat uns quants anys i tot ha canviat molt.

L’ICEJ era una acadèmia on, en aquella època, s’hi estudiava BUP, COU i l’accés a la universitat per a majors de 25 anys. ICEJ eren les sigles d’Institut de Ciències Econòmiques i Jurídiques. Sembla que l’origen era una acadèmia situada en un altre punt del carrer Provença on es feien classes de reforç per a estudiants de Dret i Econòmiques, però que a principis dels anys setanta es va traslladar a La Pedrera, on va romandre fins a finals dels anys vuitanta, poc abans dels Jocs Olímpics.

La primera vegada que vaig entrar a La Pedrera pel costat del carrer Provença, l’any 1980, per portar el llibre d’escolaritat abans de començar el curs, em va semblar un lloc trist i fosc. L’edifici no havia estat mai restaurat i tot era gris; les serigrafies dels sostres s’havien fet malbé i l’edifici, sobretot a l’interior, presentava un aspecte de deixadesa i decadència, tot i que era la tònica general dels edificis de l’Eixample abans de la campanya «Barcelona posa’t guapa» que va impulsar l’Ajuntament de Barcelona abans dels Jocs del 92.

El curs començava al setembre i ben aviat em vaig integrar a l’edifici. La Pedrera era com un castell màgic: un laberint ple de racons i detalls per descobrir. El primer curs el vaig fer a l’aula que feia cantonada amb el Passeig de Gràcia. El terra era de fusta, original dels temps de Gaudí, enfosquit pel pas dels anys. No hi havia cap angle recte a les parets ni al sostre, i cada porta i cada marc eren diferents i únics, igual que els poms. Les parets estaven pintades de blanc de mitja alçada cap amunt i de marró fosc de mitja alçada cap avall. La il·luminació no era gaire glamurosa: fluorescents penjats amb cadenes que baixaven dels sostres alts, que de vegades utilitzàvem com a xarxa per jugar a voleibol amb pilotes fetes amb paper d’alumini de l’esmorzar. Per relaxar-me entre classe i classe, amb el cap ple de números i fórmules de matemàtiques, física i química, em quedava mirant el sostre, que em semblava com el sòl de la Lluna però fent de sostre, ple de cràters i petites muntanyes.

Aleshores el turisme no era tan abundant com ara. Només a la primavera es veien alguns japonesos amb les seves Nikon i Canon cromades fent fotos a tort i a dret; els que vam estudiar allà devem sortir en un munt d’àlbums de fotos japonesos.

L’escola no només era a la planta baixa. També ocupava un pis a la quarta planta. S’hi havia de pujar amb l’ascensor, un ascensor vell i gastat però amb una marqueteria única, sota la mirada atenta i inquisidora del porter. No es podia baixar amb l’ascensor sota pena d’esbroncada del porter, i calia fer-ho per una escala fosca que semblava una cova. Jo no vaig arribar a estudiar al quart pis, però una de les anècdotes que recordo és que els veïns de l’altre costat del carrer Provença trucaven al director perquè els alumnes llençaven avions de paper amb la cua encesa per les finestres de la famosa Pedrera, planejant sobre el carrer Provença, per escàndol i alarma del veïnat.

Una altra dependència de l’acadèmia era el bar. Estava al pati del carrer Provença, en un local al semisoterrani, i el regentaven el professor de gimnàstica i la seva dona. Era un local petit però acollidor, amb preus assequibles per als alumnes. Un dia s’hi va haver de matar una rata enmig dels crits de les alumnes.

També hi havia el soterrani. S’hi accedia per una rampa tortuosa que portava a una placeta subterrània on deien que antigament, quan es va inaugurar l’edifici, hi tenien els cavalls per estirar els carruatges. També s’explicava que en temps més recents hi havia hagut un mercadillo hippie, però no ho puc testimoniar. El cas és que a la placeta subterrània hi aparcava el Mercedes el director del col·legi. Era molt fosca i la rampa —en el més pur estil gaudinià— s’enroscava com una serp. A les parets hi havia miralls, sembla que per orientar els pocs cotxes que ho feien servir com a aparcament; alguns s’havien anat trencant amb el pas del temps. Feia olor de cola de sabater perquè en un dels racons de La Pedrera hi havia un taller de sabateria, i aquesta olor i el soroll de les màquines eren constants. Al soterrani, el col·legi hi tenia la sala d’actes i els laboratoris de física, química i biologia, a més d’una aula de dibuix tècnic on vaig patir fent dibuixos amb Rotring per poder aprovar l’assignatura. A la sala d’actes s’hi celebraven les festes del col·legi. Recordo que el Carnestoltes del 83 o del 84 va ser sonat, amb una interpretació per part d’uns alumnes del número de La Trinca de les Hermanas Sister. Sé que hi ha fotos; a veure si algú les aporta. Els laboratoris estaven ben equipats, i recordo que al de biologia hi havia un esquelet al qual els alumnes posaven burilles de cigarret a la boca, per escàndol dels professors.

Una altra dependència era l’aula de música. Estava situada en un petit pati darrere de La Pedrera que l’acadèmia havia aprofitat. Amb perfils prefabricats d’alumini, com els que s’utilitzen per fer oficines, hi van construir una aula llarga i moderna equipada amb altaveus, on es feien les classes de música a primer de BUP i les guerres de guixos entre les files de pupitres, per desesperació de professors i director.

La Pedrera era diferent en aquells temps. Era molt polifacètica, com el Passeig de Gràcia de l’època, amb una barreja d’ambient residencial i de negocis. Molt entranyable i acollidora, molt humana. Hi havia un bingo que s’anunciava amb llums de neó clavats a la façana de l’edifici; el taller de sabateria; la botiga de roba Parera, que ha tancat fa poc; una impremta; un bar amb «menú turístic» on dinaven alguns professors; i, el més entranyable de tot, el colmado del senyor Solé.

El colmado del senyor Solé estava al local que fa cantonada amb el carrer Provença. Era una botiga a l’antiga, amb prestatges plens de tota mena de queviures i begudes, on es venien productes que ja no es trobaven enlloc més de Barcelona, com la llet Sali. El senyor Solé era un home menut, calb, amb ulleres de pasta amb lents d’hipermetropia que li feien els ulls grans. Tenia un taulell amb cistells plens de xupa-xups, xiclets i caramels col·locats amb molt d’esment i a un preu de cinc pessetes. En un altre taulell hi havia una mena de gran copa de vidre on sempre tenia panets amb els quals et feia un entrepà de pernil serrà, pernil dolç o formatge. El senyor Solé explicava històries de l’edifici a tothom que hi estigués interessat. Aleshores feia més de quaranta anys, des d’abans de la guerra, que tenia la botiga allà. Ell sostenia que només la planta baixa i el primer pis de La Pedrera estaven fets de pedra, i que els de més amunt eren de ciment. També explicava que els dependents que treballaven per a ell els agafava d’un col·legi d’orfes i que un d’ells havia començat d’aprenent i havia arribat a jubilar-se treballant per a ell. El senyor Solé es feia gran i al final confonia les monedes, i si li compraves caramels per valor de cinc pessetes et tornava canvi de vint-i-cinc o cinquanta. La botiga també va sucumbir als Jocs Olímpics.

I així van passar quatre anys, entre rialles, moltes hores d’estudi, els primers amors, amics inoblidables i moltes anècdotes, com aquella guerra de boles de neu que vam fer amb la petita nevada de l’hivern del 83 a la cantonada del Passeig de Gràcia. D’aquell centre en van sortir prohoms de la societat actual i també alguna parella.

Un cop, en obrir una porta, se’m va quedar un pom a la mà. Era un pom original dissenyat per Gaudí; no n’hi havia dos d’iguals, eren com de llautó torçat. Vaig tenir la temptació de quedar-me’l, no hi havia ningú, però va poder més la consciència ciutadana i el vaig donar a l’encarregat, que em va ensenyar un calaix ple de poms i em va dir que els guardaven perquè eren obres d’art úniques, i em va agrair el gest de retornar-lo.

I, en fi, aquest és el meu testimoni sobre La Pedrera. No tinc fotografies a l’edifici. És curiós. Els alumnes —aleshores tampoc no hi havia càmeres digitals— no ens fèiem fotos a La Pedrera, potser perquè inconscientment per a nosaltres era una mena de presó on passàvem moltes i moltes hores fent classe. Érem la generació del 66 de La Pedrera.

Juan Bernardo Nicolás Pombo. Alumne de l’ICEJ, 1980–1984