Els anys 80, Gaudí i La Pedrera

La meva relació amb l’obra d’Antoni Gaudí (1852–1926) neix l’any 1978, gairebé al mateix temps que la restauració de la democràcia a Espanya.

En arribar a Barcelona, em vaig trobar amb Gaudí. Gaudí i Barcelona són indestriables, i des d’aquell mateix moment vaig començar a estudiar l’artista i la seva obra. En aquella època em va impressionar molt que cada vegada que tocava alguna part de la seva obra acabava absolutament brut, i em preguntava per què ningú no retirava aquella gruixuda capa de sutge i, sobretot, de contaminació atmosfèrica d’aquelles obres d’art. Tanmateix, aquella pols els atorgava una pàtina que només el pas del temps pot donar, fet que les feia encara més interessants.

Al cap de poc temps em van encarregar restaurar i netejar alguns dels seus elements, i això em va permetre adquirir una visió més àmplia de la seva escala, el seu art i els seus coneixements.

Va ser dins del camp de les restauracions on se’m van plantejar els dubtes i els reptes més importants, que em van impulsar a revitalitzar un antic «Centre d’Estudis Gaudinistes», que més endavant derivaria en el «Taller Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya». Des d’allà vam estudiar la seva obra dia rere dia durant molts anys i vam prendre consciència del poc que encara sabem sobre aquest artista, malgrat tots els estudis que s’han fet; tenim més dubtes que comprensions.

Avui dia, les obres de Gaudí ja brillen amb llum pròpia i, fins i tot, de vegades brillen massa. Ara seria molt important potenciar la recerca i poder difondre aquelles obres que, pel fet de ser considerades menors, encara no reben el tracte que es mereixen o no han tingut la difusió necessària.

Per interpretar totes les obres de Gaudí en la seva justa dimensió i escala no podem deixar de banda cap dels seus treballs ni cap detall.

S’han publicat centenars de treballs monogràfics sobre una vintena de les seves obres més destacades, com la Sagrada Família, la Casa Milà o el Parc Güell; en canvi, d’altres obres també importants encara manquen de publicacions.

Gaudí tenia una personalitat molt especial i dedicava la mateixa energia a una obra de reforma que a una obra nova; donava la mateixa importància a una obra hidràulica que a una obra arquitectònica, i això és el que li ha permès romandre intacte en el temps.

La seva obra no pertany a una moda ni a un moviment passatger. Tal com ens ha arribat fins avui, la seva obra és paradigma de moviments que encara no s’han gestat.

Crec que la fotografia que acompanya aquest text pot ser una mostra clara d’aquesta necessitat.

Luis Gueilburt