L'obra d'Antoni Gaudí

El quiosc incloïa un urinari públic, venda de flors i espai per a anuncis. Se n'havien de construir vint, de marbre, amb estructura de ferro i coberta de vidre i il·luminada amb llum de gas. Una petita arquitectura de moble urbà que sorprèn per la seva magnificència. 

El moble, de ferro, vidre i fusta, es va exhibir a l'Exposició Internacional de París del 1878. Va destacar pel seu refinament, les seves línies atrevides i la seva original disposició. Eusebi Güell va quedar molt sorprès en veure-la i va voler conèixer l'autor; així va començar la relació entre l'arquitecte i el seu client principal.   

Dos models de tres i sis braços, coronats per un casc amb ales, símbol del poder comercial de Barcelona. Els fanals eren de llum de gas i encara es conserven a la plaça Reial i al Pla de Palau.

Tot el mobiliari es va realitzar als tallers barcelonins d'Eudald Puntí. D'estil gòtic abarrocat, està decorat amb motius vegetals i figures d'animals. Als jardins s'hi va instal·lar un quiosc-fumador de ferro, vidre i fusta, amb una volada de tela de la qual penjaven campanetes de vidre que en agitar-se amb l'aire produïen harmonioses melodies. De gust orientalitzant com els seus primers edificis, és una petita arquitectura de gran impacte estètic.

Constava d'un rètol, dues vitrines exteriors, un taulell de marqueteria i un banc de fusta entapissat amb potes de ferro, semblants als primers mobles que dissenya. Profusament decorat amb al·legories a la simbologia farmacèutica.

Porta a terme alguns treballs per a la fàbrica de teixits La Obrera Mataronense. De tots els treballs, en destaca la Sala de blanqueig. L'edifici és d'una gran senzillesa, amb tretze arcs parabòlics esvelts i resistents, creats per petits trams de fusta muntats amb perns. L'ús d'aquests arcs va permetre a Gaudí crear un espai ampli i diàfan de gairebé 600 m2, sense haver de recórrer a divisions internes o sistemes estructurals com ara columnes o pilars.

És una casa d'estiueig amb jardí i la primera que construeix.

Vila d'estiueig per a l'indià Máximo Díaz de Quijano.

Va ser el primer treball de Gaudí per al seu gran client i amic, Eusebi Güell. Dos pavellons d'accés a la finca destinats a la casa del porter i a les cavallerisses amb picador. Gaudí va resoldre l'estructura a partir d'arcs parabòlics, utilitzant el maó com a material bàsic de construcció amb una rica decoració arabitzant. Cal destacar l'ús que, per primera vegada, va fer del trencadís ceràmic i la reixa de ferro forjat en forma de drac de la porta dels carruatges. Els elements seriats li permeten una execució industrial per a la porta.

Joan Baptista Grau, bisbe de la diòcesi d'Astorga, va encarregar el Palau al seu amic Gaudí. D'aparença neogòtica per l'estructura i per la sobrietat dels murs de pedra, consta de quatre nivells que reben la llum natural a través d'un espai central. En morir el bisbe van sorgir discrepàncies entre l'arquitecte i la junta diocesana, que considerava que l'obra era ostentosa i poc funcional, i Gaudí va dimitir deixant l'obra inacabada.  

A les portes de la celebració de l'Exposició Internacional del 1888, Eusebi Güell va encarregar a Gaudí la seva residència familiar, que havia de servir també d'espai per a recepcions. Interiors sumptuosos i exquisits, amb reminiscències gòtiques i musulmanes, d'estructura i decoració medievalitzants. Cal destacar una excepcional cúpula parabòlica que permet l'entrada de llum natural, les cavallerisses al soterrani, i el terrat on Gaudí trenca radicalment amb la tradició i presenta les xemeneies i ventilacions com a elements escultòrics revestits de trencadís. Després va repetir aquesta tipologia de terrat a la Casa Batlló i a La Pedrera. El mobiliari per al Palau transita entre l'abarrocament dels primers encàrrecs i la mestria en l'execució. Cal destacar la chaise-longue que incorpora el ferro com a element estructural, totalment inusual.

Va ser construït per a l'Exposició Universal del 1888. Aquest pavelló va servir com a expositor de la Companyia Transatlàntica, dedicada al transport marítim i propietat del marquès de Comillas. Cal destacar l'ornamentació àrab de tipus vegetal inspirada en l'Alhambra de Granada i les persianes de gelosia de fusta que recorden la Casa Vicens. 

El va concebre com un castell neogòtic, amb una façana que combina el mur de pedra i el maó. L'originalitat constructiva rau en l'aplicació dels arcs parabòlics a la part central i els diferents espais de circulació. Cal destacar la riquesa decorativa de l'exterior, treballada amb forja i ceràmica, i basada en al·legories religioses. 

Gaudí va projectar a Lleó un edifici d'habitatges de lloguer i d'ús comercial. És un edifici de planta trapezoidal l'aparença exterior del qual recorda a un castell medieval, tot i que a l'interior és un immoble funcional de construcció mixta, amb murs de càrrega als habitatges i amb pilars de ferro a les zones comercials.

És un edifici comercial i d'habitatges de lloguer. Aquest edifici de sis plantes és una obra de transició entre el primer Gaudí, d'influències neoclàssiques i barroques, i el de maduresa, que treballa amb les línies corbes i les superfícies ondulants del modernisme. Va ser premiat com a millor edifici del 1900. Per al mobiliari, Gaudí es desprèn d'ornamentacions supèrflues. Totes les cadires de la sala de juntes comparteixen la particularitat de tenir un únic suport que connecta amb el seient del darrere. Consisteix en cinc parts en angle que assoleixen una còmoda concavitat que s'adapta a l'anatomia de l'esquena. 

És un edifici inacabat destinat a ser l'església de la colònia tèxtil d'Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. Gaudí va investigar i va crear un original element de projecció arquitectònica: una gran maqueta polifunicular. La maqueta es va construir amb tela, cordes i petits pesos que permetien deduir unes formes arquitectòniques directament dictades pel comportament estàtic de l'edifici projectat, cosa que li serviria també per la construcció de la Sagrada Família.  Cal destacar l'ús de la geometria reglada, així com la varietat i la procedència dels múltiples i variats materials utilitzats i reutilitzats per Gaudí en aquesta primera fase de l'església. Pedres basàltiques i calcàries, maons, residus de fosa, ceràmica, vidre i forja combinen les seves textures i colors per aconseguir la integració de l'edifici amb el seu entorn. El 1914 va dissenyar els bancs litúrgics, de planta trapezoidal i de dues places individuals.  

És una ciutat-jardí privada promoguda per Eusebi Güell per ocupar quinze hectàrees situades al nord de Barcelona. 

Habitatge unifamiliar aïllat, de volum cúbic i estructurat en cinc nivells. L'indret té un fort passat medieval com a llar de l'últim rei català. L'arquitecte va crear una obra carregada de simbolisme, a mig camí entre el gòtic i el modernisme, en la qual va narrar la biografia de Martí l'Humà i la desgraciada sort del monarca i del regne, en morir ell sense descendència. L'estructura està revestida de pedra de pissarra pròpia de la zona, en coherència amb el plantejament de Gaudí d'estudiar i fer servir la geologia i la topografia del lloc. Cal destacar l'esvelta torre, situada en un dels angles, i les solucions constructives interiors, així com les golfes i el camí de ronda que recorre les quatre façanes i que també va projectar, posteriorment, a la Casa Batlló i a La Pedrera. 

Mur perimetral i porta d'accés als terrenys de la finca, situada al camí dels pavellons de la Finca Güell. Del mur, de 36 m de llarg i acabat amb una reixa de tela metàl·lica, només en resta un fragment, mentre que la porta, de grans dimensions i amb la forma d'un arc lobulat a la inversa, cobert per una marquesina i una creu, s'ha conservat totalment. El propietari de la finca era el seu amic Hermenegild Miralles, l'impressor que més d'una vegada havia prestat les enormes premses de la impremta a l'arquitecte perquè comprovés la resistència de les columnes de pedra que utilitzava en algunes de les seves obres. 

Establiment dedicat a la venda de vermut Martini & Rossi de Torí al passeig de Gràcia. Gaudí va participar, amb altres artistes de l'època, en la decoració del saló àrab. Gaudí es va ocupar dels arrambadors fent servir unes llosetes de cartró premsat i envernissat que imitaven mosaics i rajoles, que fabricava Hermenegild Miralles i que havia utilitzat també al saló fumador de la Casa Vicens. Gaudí aplica a aquesta col·laboració la modernitat dels nous materials industrials, d'estètica eminentment modernista. 

Treballs de restauració encarregats pel bisbe de Mallorca, Pere Campins. Els treballs van consistir en el desplaçament del cor, l'obertura de la capella de la Trinitat, la col·locació de púlpits nous, l'obertura de finestrals gòtics, el muntatge de vidrieres, la instal·lació d'un baldaquí, la decoració amb pintures i l'execució de mobiliari.  

És una ampliació i reforma d'un immoble d'habitatges entre mitgeres. 

Respon a l'encàrrec d'una sala d'espectacles pluridisciplinària (cinema, teatre, música i recitals de poesia). Gaudí es va avançar al seu temps i va concebre una sala ben equipada, amb cabina de projecció, il·luminació regulada, bona acústica, ventilació adequada i 220 localitats confortables. A sota de la platea, Gaudí dissenya una sala d'actes decorada com si fos una cova.

Immoble d'habitatges de lloguer i última obra civil de Gaudí, que resumeix la seva etapa de maduresa. 

Gaudí va assumir la direcció de la Basílica, partint d'una planta neogòtica. El plantejament de l'edifici porta a les últimes conseqüències les propostes geomètriques i estructurals de Gaudí. 

Paral·lelament a la construcció de la Sagrada Família, Gaudí va construir l'edifici de les escoles, destinat als fills dels treballadors del temple i als infants del barri. Situat a l'angle sud-oest del temple, aquest edifici d'una sola planta és de gran simplicitat constructiva. Cal destacar la coberta feta de maó seguint la lògica geomètrica i estructural de les superfícies reglades. El resultat és una resistència màxima amb els materials mínims.