La persiana inèdita

La Pedrera amaga secrets ocults durant gairebé 100 anys: la persiana inèdita

A sobre de cada porta de l’edifici hi ha un registre, del qual sobresurt una peça metàl·lica. Es tracta d’una persiana metàl·lica ondulada. A banda i banda encara es conserven les guies de la persiana i els mecanismes que permetien fer-la funcionar. Pel tipus de persiana —sense cap acabat artístic especial— es va creure durant molt de temps que es tractava d’una intervenció posterior a Gaudí. Tanmateix, ara podem demostrar que, tot i que aquest tipus de persianes eren més habituals en establiments industrials i comercials, la seva instal·lació es pot datar cap a l’any 1910, ja que la fotografia es publica el 1911.

La primera imatge documentada que tenim de la persiana és la planxa núm. 56 inclosa a l’Album d’architecture moderne à Barcelone: Collection de 70 planches. Es tracta d’un àlbum publicat a Barcelona per l’editorial Parera l’any 1911 (Bibliothèque de Matériaux et Documents d'Art Espagnol). L’edició és en castellà i francès.

Es tracta d’una fototípia de Miquel Parera, l’editor, i la fotografia és de Martinell (suposadament César Martinell, l’arquitecte). La publicació conté il·lustracions fotogràfiques d’una selecció representativa dels que van ser considerats els millors edificis moderns de Barcelona. Els arquitectes representats són Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Sagnier, entre d’altres.

La segona imatge correspon a una fotografia de Lucien Roisin Besnard (L. Roisin) (París, 1884 – Barcelona, 1943), fotògraf industrial, editor i propietari de la botiga Postales Roisin, molt popular a l’època.

S’hi pot veure perfectament la persiana abaixada.

La targeta postal núm. 42 de la col·lecció de postals L. Roisin, que correspon a la fotografia mostrada, està publicada a Gaudí. Àlbum científic (Ed. Triangle Postals, Barcelona, 2004), on Juan José Lahuerta compila, amb rigor científic, 135 postals publicades durant l’època en què Gaudí va estar en actiu. Totes aquestes postals van ser utilitzades: escrites i enviades arreu del món. En relació amb la persiana, l’autor comenta: «Encara no s’ha col·locat la reixa de la porta ni la del buit de la barana de la tribuna.»

La tercera imatge de què disposem de la persiana il·lustra el llibre Barcelone et les Grands Sanctuaires Catalans. Es tracta d’una guia turística de prestigi sobre Catalunya publicada a París (H. Laurens) l’any 1913. La guia està profusament il·lustrada, amb 144 gravats fotogràfics. L’autor és Georges-Nicolas Desdevises du Dezért (1854–1942), historiador, novel·lista, poeta, crític literari i hispanista francès.

El llibre forma part d’una col·lecció titulada Les Villes d’Art célèbres, que en aquell moment ja comptava amb una cinquantena de volums. Sobre ciutats espanyoles hi havia dos volums: Còrdova i Granada, i Sevilla. El volum dedicat a Barcelona i Catalunya consta de dotze capítols i 172 pàgines. Les ciutats, pobles i indrets destacats de la guia són Barcelona, Girona, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, Vic, Montserrat, Manresa, Lleida, Poblet, Santes Creus, Tarragona i Tortosa.

Pel que fa a La Pedrera, el llibre inclou dues fotografies. D’una banda, la mateixa imatge que apareix a l’Album d’architecture moderne à Barcelone. L’altra imatge mostra tota la façana principal i la referència fotogràfica correspon a un dels editors de postals més prolífics i importants del moment, Àngel Toldrà Viazo (Photo A. Toldrà Viazo).

Tot i que en aquest cas ens interessen especialment les referències fotogràfiques, és molt significativa la descripció que es fa de la Casa Milà l’any 1910:

«Però ningú com el senyor Gaudí ha dut tan lluny la singularitat desitjada de l’estil, la determinació per allò inèdit, altiu i sense possible rèplica. La seva darrera creació en aquest gènere sembla arribar al límit d’allò que és monstruós. Imagineu una penya esculpida per uns gegants. En la mateixa pedra bruta han tallat uns pilars, han obert uns buits i unes galeries; cap línia recta, sinó corbes suaus i flotants, com si per a aquestes forces colossals el granit fos argila; després, per recordar que aquests Hèrcules saben, si cal, sorprendre tant pel refinament com per la força, uns balcons de ferro forjat, rebuscats com mates d’algues, empenyuts, abonyegats, enredats, torçats i retorçats alegrement i tenyits de colors violents. I al cim de la penya, una mena de collita de margarides: les crestes blanques d’un terrat de ceràmica. —Us agrada?… Potser no, però és el seu.» (pàg. 71–72)