Gaudí va dedicar a la Sagrada Família la darrera etapa de la seva vida, fins al punt que, quan va morir el 1926, vivia al seu estudi-obrador dins del mateix recinte del temple i fou enterrat a la cripta com a gest de reconeixement i homenatge. Aquesta implicació absoluta converteix l’edifici en una obra excepcional: una catedral concebuda al segle XIX i construïda fins avui, encara en procés d’execució. El 7 de novembre de 2010, el temple va ser consagrat com a Basílica pel papa Benet XVI.

El projecte articula el relat cristià a través de tres façanes monumentals -la del Naixement, la de la Passió i la de la Glòria- i un conjunt de divuit torres, que simbolitzen els dotze apòstols, els quatre evangelistes, la Verge Maria i Jesucrist. En aquest conjunt, l’escultura no és un element accessori, sinó un llenguatge visual integrat a l’arquitectura, al servei de l’expressió litúrgica.

Des del punt de vista constructiu, la Sagrada Família és un autèntic laboratori d’innovació estructural. Gaudí va utilitzar paraboloides hiperbòlics a les voltes, formes geomètriques d’una gran eficiència que permeten crear superfícies lleugeres i resistents. Per estudiar el comportament de les càrregues, va recórrer a maquetes estereofuniculars i a nombrosos models en guix, un mètode experimental fonamental en el desenvolupament del projecte.

A la nau central, Gaudí es va inspirar en el creixement dels arbres per dissenyar un sistema de columnes ramificades que, a partir d’un tronc central, distribueixen les càrregues de manera eficient i generen la sensació d’un bosc de pedra, una experiència espacial única. Les columnes estan construïdes amb diversos tipus de pedra -Montjuïc, granit, basalt i pòrfir-, combinant criteris estructurals, simbòlics i expressius.

Els vitralls constitueixen un element essencial en l’experiència espiritual i arquitectònica del temple. En la concepció de Gaudí, la llum esdevé matèria arquitectònica i llenguatge simbòlic, una expressió del sagrat que transforma l’interior en un espai canviant al llarg del dia. Mitjançant una gradació cromàtica acuradament estudiada, a la façana del Naixement predominen els tons freds -blau, verd i violeta- associats a la llum de l’albada, mentre que a la façana de la Passió s’imposen els colors càlids -vermells, taronges i grocs-, propis de la llum del capvespre i del simbolisme de l’ocàs vital.

Les torres campanars són els elements més visibles del temple. De forma parabòlica i afinades cap a la part superior, accentuen l’ascens simbòlic cap a Déu i estan coronades amb trencadís policrom. La primera torre acabada, la dedicada a sant Bernabé a la façana del Naixement, es va completar el 1926, i és l’única que Gaudí va veure finalitzada.

La torre central de Jesús, amb una alçada de 172,5 metres, converteix la Sagrada Família en l’edifici més alt de Barcelona i l’església més alta del món, respectant la voluntat de Gaudí de no superar l’alçada de Montjuïc, «per no sobrepassar l’obra de Déu».

Després de la mort de Gaudí, la direcció de les obres va continuar a càrrec dels seus col·laboradors i successors, que han mantingut la fidelitat al projecte original a partir de maquetes, plànols i documentació. Avui, la Sagrada Família és un símbol universal de Barcelona i un testimoni viu de la capacitat de l’arquitectura per articular espiritualitat, tècnica i natura en una obra sense precedents.

La cripta i la façana del Naixement estan declarades Monument Històric-Artístic (categoria de BCIN) des de 1969 i inscrites a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2005, dins del conjunt Obres d’Antoni Gaudí.