Modernisme català

El Modernisme català va ser present en totes les arts: la pintura, l’escultura, la música, el teatre, la literatura, i evidentment en l’arquitectura, tot trencant amb l’academicisme tradicional que imitava els estils del passat, i a la cerca d’un nou llenguatge. D’alguna manera, el moviment respon a una actitud «fi de segle» de perseguir la modernitat artística en ella mateixa, com a eina per a posar al dia tot el país.

Els intel·lectuals del moment promovien una clara voluntat de ser “moderns", de regeneració cultural i social: “A èpoques noves, formes d'art noves." (Jaume Brossa. L'Avens, 1892). I per això, s’adopta el nom de modernisme com a moviment.

És un període intens de progrés econòmic a Catalunya i especialment a Barcelona. Els capitals repatriats que procedien de les colònies perdudes el 1898 a Cuba i les Filipines, van permetre portar a terme importants iniciatives en el camp industrial i immobiliari. La industrialització de Barcelona forma una classe social emergent: la burgesia enriquida que vol modernitzar-se i construir un país autònom. En aquells anys es va produir a tot Catalunya un reforçament del catalanisme que abastava tot l’espectre polític, des dels partits burgesos fins a les classes treballadores. Els historiadors consideren aquesta època una de les embranzides més potents de la història de Catalunya, que d’aquesta manera es va incorporar a Europa d’una manera total.

Arquitectònicament parlant, la implantació del Modernisme català va ser possible gràcies a la capitalitat de Barcelona i la construcció del seu Eixample. El fet que Barcelona no es pogués circumscriure més al recinte de les seves muralles del segle XIX, l’obligà a expandir-se en una nova ciutat: l’Eixample dissenyat per l’enginyer Ildefons Cerdà. La ciutat de Barcelona, en ple creixement, oferia enormes possibilitats de construcció i de desenvolupament d’una nova arquitectura, moderna, eclèctica i amb esperit renovador, fet pel qual Barcelona és considerada la capital mundial del Modernisme arquitectònic.

A Barcelona es pavimenten els carrers, es realitza una xarxa de clavegueram, s’impulsa l’enllumenat públic, s’electrifiquen els tramvies, s’inicien les obres del metro i, a conseqüència del creixement urbanístic, s’agreguen les viles del seu entorn (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu del Palomar, Horta, Sarrià, etc....).

És a partir de l’Exposició Universal del 1888 a Barcelona que els historiadors posen data a l’inici d’un primer Modernisme, de formulació eclèctica que es va decantar obertament cap a models de gust medievalista. En aquesta dècada es va consolidant aquest canvi d’estil i es considera que el 1900 el Modernisme s’ha implantat d’una manera àmplia a Barcelona i es comença a estendre per Catalunya amb tot l’esplendor. 

El 1900 el Passeig de Gràcia era l'avinguda més important de la ciutat, on es van començar a construir edificis emblemàtics, s'hi van instal·lar els millors teatres, cinemes, botigues, restaurants i cafeteries. Va ser també on els burgesos més adinerats i amb més empenta van decidir edificar casa seva i, en una carrera de gosadia i exhibicionisme, van encarregar els projectes als arquitectes més prestigiosos del moment, per ser moderns i  distingits.

Fou en aquest context que va néixer la denominada «Mansana de la Discòrdia», segurament l’exemple més destacat d’aquest Modernisme singular i eclèctic en ple Passeig de Gràcia: Josep Puig i Cadafalch(1867-1956) amb la casa Amatller (1898-1900), Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) amb la casa Lleó Morera (1904-1905) i Antoni Gaudí (1852-1926) amb la Casa Batlló (1904-1906). En certa manera representaven el paper dels arquitectes moderns, dels arquitectes estrella. 

Però hi havia molts altres arquitectes que, amb més o menys fama, destaquen en l’impuls del nou art i donen la fesomia de la ciutat i de Catalunya, com son: Antoni Rovira i Rabassa (1845-1919), Pere Falqués (1850-1916), Joaquim Bassegoda i Amigó (1854-1938), Manuel Comas i Thos (1855-1914), Enric Sagnier i Vilavecchia (1858-1931), Josep Doménech Estapá (1858-1917), Lluís Muncunill i Parellada (1868-1931), Joan Rubió i Bellver (1871-1952), Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954) i Manuel Joaquim Raspall i Mayol (1877- 1937), entre d’altres.

El que probablement sigui comú a aquests arquitectes és la importància que donen a l’acció decorativa. La seva producció sovint es desenvolupa en tipologies constructives tradicionals, tot i que aquí Gaudí destaca per sobre de tots al proposar nous sistemes estructurals.

Genèricament es considera que el modernisme arquitectònic no té un estil definit. Sota el concepte de crear edificis com a obres d’art totals s’intentava aconseguir el màxim de qualitat artística en qualsevol detall, per petit o secundari que fos, tot posant el focus d’atenció en la profusa decoració de façanes abarrocades i coloristes. Tot i així es poden identificar uns trets comuns que cada arquitecte desenvolupa de forma independent com son l’abandó dels models històrics, l’accentuació de la línia amb el predomini de la corba sobre la recta o «cop de fuet», el gust per la asimetria, el color i els simbolismes de temàtica naturalista, formaran part d’un nou repertori formal.

A la vegada, la ceràmica decorativa, el mosaic, els paviments, l‘ús de les guixeries o els estucats, els treballs de la pedra, els esgrafiats, els vitralls, la serralleria i les arts del metall o les decoracions pictòriques murals són els materials dels quals es nodrirà el Modernisme.  

A Catalunya existia una tradició artesanal molt arrelada que va facilitar en el revival del Modernisme la recuperació de moltes tècniques oblidades o en desús. Això, afegit als avenços tècnics industrials, van propiciar l’extensa producció de molts elements aplicats fabricats artesanalment o industrialment. Els nous procediments industrials de fabricació permetien la producció seriada i alhora de qualitat. L’arquitectura esdevé aleshores la gran aglutinadora de les arts decoratives, tant de les aplicades directament a l’estructura constructiva com de les aplicades als seus interiors.

En tot el territori hi ha magnífics exemples d’arquitectura residencial privada, que, per quantitat, va ser el tipus de construcció més característica del Modernisme. Pel que fa a l’arquitectura pública, s’han de destacar dos exemples excepcionals: El Palau de la Música (1905-1908) i l’Hospital de Sant Pau (1905-1911) on Lluís Domènech i Montaner inclou tot els repertoris més distintius de l’eclosió decorativa del Modernisme català. 

Val a dir que, en general, la població d’aquells anys es manifestava contra tot el que el Modernisme representava. Les revistes d’humor de l’època ridiculitzaven amb acudits i comentaris la nova obra. A la Casa Batlló la van anomenar la «casa dels ossos» i a la Casa Milà la van arribar a equiparar amb un gran aparcament futurista de zepelins o amb una mona de pasqua. També va ser objectiu de la burla i escarni públic la «Mansana de la Discòrdia» i les façanes dels edificis més emblemàtics del Modernisme.

El Noucentisme pren embranzida com a nou art a partir del 1906, i el Modernisme cau en decadència. El canvi de gust i la falta de lleis per protegir el patrimoni va fer que es perdessin moltes de les joies modernistes.

Van haver de transcórrer molts anys abans que figures com Salvador Dalí, els arquitectes racionalistes del GATCPAC, Le Corbusier, J. J. Sweney, Nikolaus Pevsner, G. R. Collins, R. Pane o Bruno Zevi, entre d’altres, comencessin a crear un corrent internacional de reconeixement envers el Modernisme i els seus arquitectes, sobretot Antoni Gaudí.

El temps ha posat tot a lloc i s’han desenvolupat eines per restaurar, conservar i posar en valor el patrimoni modernista a Barcelona i Catalunya.

I per últim, no confondre el Modernisme del que parlem aquí amb un corrent artístic que es desenvoluparà a part d’Europa i Amèrica a partir de la Primera Guerra Mundial i que es coneix amb el terme anglès Modernism, conegut també com International Style. Per distingir-lo, caldria no traduir el terme Modernisme català com a Modernism.