Casa Vicens

L’obra pertany a la primera etapa de Gaudí, contemporània de «El Capricho», i comparteix amb aquesta solucions formals i materials de gran impacte visual i estètic, que reflecteixen el gust de l’època pels elements decoratius procedents d’indrets llunyans i exòtics, una tendència que s’estendrà en molts interiors modernistes.

En aquest projecte, Gaudí va tenir l’oportunitat de desplegar plenament les seves capacitats tècniques, els seus coneixements i la seva creativitat. Els detalls de dins i fora de l’edifici mostren la influència de les arquitectures oriental, islàmica i mudèjar. És a la Casa Vicens on l’arquitecte utilitza per primera vegada elements estructurals, decoratius i simbòlics que acabaran definint el seu llenguatge arquitectònic i prefigurant la seva obra posterior. L’edifici és considerat una obra manifest del seu talent, visible en el domini de materials i tècniques com la ceràmica, el ferro i els elements prefabricats.

Exteriorment, el basament de pedra vista contrasta amb la part superior de l’edifici, resolta amb totxo vist i rajoles ceràmiques. La rajola exterior esdevé un element central per culminar el procés ornamental, amb un efecte excepcional de varietat, moviment i color que Gaudí aconsegueix a partir d’un sol model. L’arquitecte dissenya una única peça: una rajola llisa que representa tres flors, dos capolls i diverses fulles del clavell de moro, concebuda de manera que permet la seva combinació en totes direccions. Aquest sistema genera, amb un cost reduït, autèntiques superfícies de camps florits entrellaçats, d’una gran riquesa visual. Gaudí la combina amb dues altres rajoles, blanca i verda, de producció estàndard, aconseguint un conjunt d’un efecte cromàtic i ornamental extraordinari.

A la façana que dona al jardí cal destacar els porticons basculants amb gelosia de formes geomètriques d’inspiració oriental, que permetien regular l’entrada de llum i la circulació de l’aire, així com la presència d’una font situada davant la tribuna, concebuda amb l’objectiu de proporcionar frescor a tota l’estança.

La natura és present a tota la casa i Gaudí la pren com a font d’inspiració per a la reixa tanca exterior. En els terrenys de la finca hi abundaven els margallons, i la reixa presenta un motiu repetit de poncelles entre les fulles d’aquesta planta.

La riquesa decorativa té continuïtat a l’interior. Gaudí fa ús d’un ampli ventall de tècniques decoratives, que inclouen mosaics romans al paviment, pintura mural, estucats i esgrafiats, desplegats a través de repertoris ornamentals amb motius de flora i fauna (pardals, colibrís, flamencs, garses, grues, raïm, cireres, oliveres, flor de la passió i fulles d’arboç), d’una gran riquesa formal i cromàtica.

La sala fumador és un dels espais més singulars de la casa, amb una clara influència mudèjar visible en el sostre de mocàrabs de guix policromats. Les parets estan decorades amb rajoles de cartró fetes amb paper maixé, un sistema desenvolupat per Hermenegild Miralles, que imiten rajoles ceràmiques mitjançant una sola peça en relleu repetida contínuament, fet que dilueix la percepció dels límits de l’espai. Miralles va patentar posteriorment aquest sistema, cosa que suggereix una experimentació prèvia conjunta amb Gaudí. Aquest material també va ser utilitzat per Gaudí en altres estances de la casa, gràcies als seus avantatges: lleugeresa, baix cost, resistència, facilitat de col·locació i gran impacte visual.

A la Casa Vicens, Gaudí crea la seva primera coberta transitable, un espai d’evasió i contemplació, un autèntic mirador de la Barcelona del segle XIX. Les torres i cúpules situades a les diferents cantonades de l’edifici mostren la influència de les arquitectures islàmiques i orientals.

Tot i la pèrdua del jardí original i de la cascada projectada per Gaudí, la Casa Vicens continua sent un manifest del Gaudí més jove, innovador i ornamental.

La Casa Vicens està declarada Monument Històric-Artístic (categoria de BCIN) des de 1969 i inscrita a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2005, dins del conjunt Obres d’Antoni Gaudí.