Park Güell

El projecte original del Park Güell preveia la construcció de seixanta parcel·les amb habitatges unifamiliars envoltats de jardins. Tot i que només es van arribar a construir dues de les cases previstes, el conjunt conserva els principals espais comunitaris dissenyats per Gaudí: els pavellons d'entrada, la gran escalinata, la Sala Hipòstila i la plaça amb el famós banc sinuós de trencadís.

Güell va ser un important mecenes de Gaudí i va afavorir el desenvolupament d'algunes de les seves propostes més innovadores. La seva estreta col·laboració va donar lloc a altres projectes de gran importància per a l'arquitecte, com el Palau Güell i la Cripta de la Colònia Güell.

Davant l'escàs èxit del projecte, les obres es van aturar l'any 1914. Després de la mort d'Eusebi Güell, el 1918, la finca va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona, que la va obrir al públic el 1923 com a parc urbà.

El 1969 el recinte del Park Güell de Barcelona va ser declarat Monument Historicoartístic (BCIN) i, el 1984, va ser inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO com a part del conjunt de les obres de Gaudí.

L'arquitectura del Park Güell

L'entrada principal del Park Güell està flanquejada per dos pavellons de formes orgàniques, revestits amb trencadís ceràmic policrom. Un d'ells, destinat a habitatge del porter, està coronat per una cúpula en forma de bolet, mentre que l'altre presenta una torre rematada amb una creu de quatre braços, un element simbòlic recurrent en l'obra de Gaudí, present també en construccions com la Torre Bellesguard.

La escalinata monumental, des d'on s'accedeix als principals espais arquitectònics del parc, condueix a la Sala Hipòstila, concebuda com a mercat de la urbanització. Està formada per vuitanta-sis columnes neodòriques que integren un sofisticat sistema de recollida i conducció de l'aigua de pluja cap a una cisterna subterrània. En aquest recorregut destaca el conegut drac escultòric, que funciona com a sortida de l'aigua sobrant de la cisterna i s'ha convertit en un dels símbols més destacats del Park Güell i de Barcelona.

La Plaça de la Natura del Park Güell

Situada sobre la Sala Hipòstila, la Plaça de la Natura del Park Güell va ser concebuda com un gran espai de reunió per als residents de la urbanització. Està delimitada pel famós banc ondulant de trencadís, elaborat amb mòduls prefabricats i amb un respatller anatòmic adaptat a la posició del cos humà.

El banc està revestit amb trencadís ceràmic policrom, amb una decoració lliure i expressiva realitzada amb la col·laboració de Josep Maria Jujol, que aporta una notable llibertat cromàtica i formal. El paviment de sorra de la plaça permet la filtració de l'aigua cap a la cisterna inferior, integrant criteris de funcionalitat i sostenibilitat en la gestió de l'aigua.

La natura i el paisatge al Park Güell

Per al disseny del Park Güell, Gaudí va estudiar amb gran precisió la topografia de la muntanya i va projectar un sistema de viaductes i camins adaptats al relleu i a la vegetació existent, aconseguint una integració harmònica de l'arquitectura en el paisatge. En aquests viaductes, Gaudí va incorporar columnes inclinades, una solució que l'arquitecte va utilitzar posteriorment a la cripta de la Colònia Güell.

Paral·lelament, també va intervenir en el tractament vegetal, conservant la flora autòctona i introduint espècies mediterrànies com garrofers, palmeres, glicines i romaní, reforçant així la integració del parc en el seu entorn natural.

El 1906, Gaudí va adquirir la casa mostra del Park Güell, construïda el 1902 per Francesc Berenguer, amic i col·laborador seu, com a model del projecte residencial. En aquesta casa, Gaudí hi va establir la seva residència, on va viure amb el seu pare i la seva neboda, plenament immers en l'evolució del parc. Actualment, aquest edifici acull la Casa Museu Gaudí, on es conserven mobles, objectes personals i peces dissenyades per l'arquitecte. El museu ofereix una visió de com va ser la vida quotidiana de l'arquitecte durant els vint anys que va residir a la casa, període en què va treballar en alguns dels seus projectes més importants, com la Casa Milà i la Sagrada Família.