Park Güell

El projecte preveia la construcció de seixanta parcel·les amb habitatges unifamiliars envoltades de jardins. Tot i que només es van arribar a construir dues de les cases previstes, el conjunt conserva els principals espais comunitaris dissenyats per Gaudí: els pavellons d’entrada, la gran escalinata, la Sala Hipòstila i la plaça amb el famós banc sinuós de trencadís.

Davant l’escàs èxit del projecte, les obres es van aturar l’any 1914. Després de la mort d’Eusebi Güell, el 1918, la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir al públic el 1923 com a parc urbà.

L’entrada principal està flanquejada per dos pavellons de formes orgàniques, recoberts amb trencadís ceràmic policrom. Un d’ells, destinat a habitatge del conserge, està coronat per una cúpula en forma de bolet, mentre que l’altre presenta una torre rematada amb una creu de quatre braços, un element simbòlic recurrent en l’obra de Gaudí, present també en construccions com la Torre Bellesguard.

La gran escalinata condueix a la Sala Hipòstila, concebuda com a mercat de la urbanització. Està formada per vuitanta-sis columnes neodòriques que integren un sofisticat sistema de recollida i conducció de l’aigua de pluja cap a una cisterna subterrània. En aquest recorregut destaca el conegut drac escultòric, que funciona com a sortida de l’aigua sobrant de la cisterna i s’ha convertit en un dels símbols més destacats del Park Güell.

Damunt la Sala Hipòstila s’estén una gran plaça, delimitada pel banc sinuós elaborat amb mòduls prefabricats i amb un respatller anatòmic adaptat a la posició del cos humà. El banc està revestit amb trencadís ceràmic policrom, amb una decoració lliure i expressiva, realitzada amb la col·laboració de Josep Maria Jujol, que hi aporta una notable llibertat cromàtica i formal. El paviment de sorra de la plaça permet la filtració de l’aigua cap a la cisterna inferior, integrant criteris de funcionalitat i sostenibilitat en la gestió de l’aigua.

Gaudí va estudiar amb gran precisió la topografia de la muntanya i va projectar un sistema de viaductes i camins adaptats al relleu i a la vegetació existent, aconseguint una integració harmònica de l’arquitectura en el paisatge. En aquests viaductes Gaudí incorpora columnes inclinades, solució que l’arquitecte utilitzà posteriorment a la cripta de la Colònia Güell.

Paral·lelament, va intervenir també en el tractament vegetal, conservant la flora autòctona i introduint espècies mediterrànies, garrofers, palmeres, glicines i romaní, tot reforçant la integració del parc en el seu entorn natural.

L’any 1906, Antoni Gaudí va adquirir la casa mostra del Park Güell, edificada el 1902 per Francesc Berenguer, amic i col·laborador seu, com a model del projecte residencial. En aquesta casa, Gaudí hi va establir la seva residència, on va viure amb el seu pare i la seva neboda, immers plenament en l’evolució del parc.

El Park Güell està declarat Monument Històric-Artístic (categoria de BCIN) des de 1969 i inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1984, dins del conjunt Obres d’Antoni Gaudí.