L’encàrrec s’emmarca en l’entorn del Palau de Sobrellano, obra de Joan Martorell, arquitecte amb qui Gaudí col·laborava. Aquesta relació va facilitar que rebés el projecte d’una vila situada a pocs metres del palau, en una parcel·la estreta i amb pendent, circumstància que condiciona la forma i l’organització de l’edificació.

L’edifici presenta una planta irregular i s’organitza en tres nivells —soterrani, planta noble i golfes—. A l’exterior, el basament de pedra contrasta amb els maons grocs i vermells dels murs, combinats amb franges de ceràmica vidriada. Gaudí utilitza únicament dos motius ceràmics en relleu —la flor del gira-sol i la seva fulla—, repetits i combinats per construir un programa decoratiu unitari de gran força simbòlica, vinculat a la llum, el creixement i el cicle vital. Aquesta concepció ornamental apareix també a la Casa Vicens.

Un dels elements més singulars de «El Capricho» és la seva torre cilíndrica tipus minaret, que domina la silueta de l’edifici i accentua el seu caràcter orientalitzant. Aquesta torre reflecteix l’interès primerenc de Gaudí per les arquitectures islàmiques i mediterrànies, integrades lliurement en el seu llenguatge personal.

El cromatisme intens i les formes fantasioses del conjunt van donar lloc al nom amb què l’edifici és conegut popularment: «El Capricho».

Máximo Díaz de Quijano va morir el 1885, el mateix any en què es van finalitzar les obres. Va arribar a habitar la residència, tot i que durant un període molt breu. L’edifici va ser projectat com una residència plenament habitable, vinculada a les seves necessitats i a la seva manera de viure. En aquest sentit, l’obra es pot llegir en relació amb els interessos personals de Máximo —pianista, escriptor i amant de la botànica—, que es reflecteixen simbòlicament en l’arquitectura i en el seu diàleg amb la música i la natura.

«El Capricho» és el primer esclat de genialitat de Gaudí, on la fantasia es converteix en arquitectura i la natura en llenguatge constructiu.

L’edifici va ser declarat Monument historicoartístic d’interès nacional l’any 1969.